La casa del bosc, parc natural del montseny, 93 744 50 92
Com em coneixen els meus amics que sempre em recomanen coses bones!! Sorprenentment (en mi) aquests darrers caps de setmana faig allò que alguns en diuen "aprofitar el capde" i altres "desaprofitar-lo". Mira, va com va. Quan la gent que abans desaprofitava amb mi, es tornen persones respectables, toca aprofitar amb ells, i gaudir-ne al màxim. Faig de "odd element", però asín son las cosas y asín se las contamos.
Doncs, no me'n vaig por los cerros de Úbeda: vam anar a dinar a la muntanya, seguint recomanacions de gent menys apegada al asfalto que la que suscribe, i va ser tot un èxit. La veritat és que val la pena arribar a la Casa abans del dinar, pero poder-hi fer un bermutet o passejar una estona. No s'hi pot arribar en cotxe i la caminada d'anada és TOT muntanya amunt i és llarg (calcula que baixant t'hi estàs una horeta ben bona). Però si truques et venen a buscar al peu del camí rural i et porten en jeep. Cap problema, mandrosos, enemics de l'esport. Tal com ho va posar el recomanador: "caminata apta para embarazadas y gordas". Yo tb te quiero!!
El lloc és maco, et sents que estàs "a la natura" i aquestes coses xorres que ens agraden als de ciutat... (prego no se'm tingui en compte el moment bucòlic, és temporal). I el menjar francament molt bo a un preu molt raonable (30€ si no recordo malament, amb cafè i tot). De primer fan un pica-pica català 100% (escalivada, pà amb tomàquet, bull, llonganissa, formatge, etc) i després un plat a triar entre una carta sorprenentment extensa. I de postres: gelats casolans!!
O sigui que si us hi animeu, després sense massa esforç podeu baixar rodant fins al cotxe, o caminant una horeta per fer baixar el dinar. És una passejada agradable i a sobre de sentir-te en contact amb la natura, la flora i la fauna, fas exercici. Què més voleu per un dissabte "aprofitat"?
Etiquetas: la tripa
aprendiendo a tolerar
A ver con qué os torturo hoy.... tengo un par de cosillas ahí pendientes y no me decido a ver qué puede tener más punta, porque estoy un poco guerrera... mmmm.... mira, no lo tenía previsto, pero voy a hablar de escolarización en català. De fet suposo que n’hauria de parlar en el propi idioma, no? Jaja. Tia, encara que hagis canviat de localització (ara és “la de NYC”) continues donant-me rotllo pel blog :-) Avui en una conversa de les nostres, ha sortit el tema (enèsima vegada). Es veu que a Telemadrid han fet un reportatge d’aquests que els encanten als radicals espanyolistes: el castellà està en perill de mort a Catalunya. L’hòstia. Resulta que si vull comprar-me un llibre de butxaca en català m’haig de fer fotre (això no ho diu el reportatge és experiència pròpia i real). No n’hi ha. Vas a l’FNAC i NO tenen llibres de butxaca de 8€ en català. (serveixi de protesta ciutadana des d’aquesta humil pàgina). M’haig de comprar els llibres o bé més cars o en castellà. Però, és clar! El que corre perill es el “idioma del imperio” com li deuen dir els del reportatge. I perquè està en perill??? Un clàssic dels clàssics: els nens no poden anar a l’escola pública només en castellà. Mmmm... no li trobo la gràcia. Vull dir que si vens a treballar a Catalunya, un mai sap quant de temps t’hi estaràs. Tots coneixem al típic que va venir per un any i en porta 15. Aleshores, perquè negar-los als nanos una opció de millor integració, d’una feina millor en el futur, de més opcions més endavant? Fins i tot, més facilitat per parlar i entendre francès. Els idiomes no col•lapsen les neurones, sinó que les estimulen.
Es per pura tossuderia feixista, i tant dolenta és la d’un extrem com la de l’altra. Vull dir que em sembla igual de patètic i condemnable, aquells que no volen que els seus fills aprenguin castellà o els que volen viure la seva vida exclusivament en català. En una societat bilingüe hauríem de tenir l’opció de triar i l’obligació de conèixer per poder triar. Perquè una elecció entre 2 opcions on no es coneix una de les dues, no és una elecció, és una imposició. Mira’m. jo parlo tots dos amb igual fluidesa, però quan escric al blog, la majoria de vegades decideixo fer-ho en castellà. Primordialment, perquè molts dels qui em llegeixen em parlen castellà. I quan escric, penso en ells i em surt així. No más ni menos. Què passa? Doncs que si no tens ni fava de català, no pots optar a oposicions, ni a posicions de cara al públic (de les de més de 1000€, no les ronyoses). Què guanyen aquests nens? Res. Perden. Resta coneixements SEMPRE resta. Encamina les persones a ser més tancades, a tenir menys prespectiva, a comprendre el món pitjor, a sentir-se agredides perquè tenen menys armes per defensar-se. Restar genera problemes i els problemes (especialment en temes “nacionalístics”) ens porten on estem: a la intolerància i el conflicte.
Etiquetas: Pienso
Diario de un escándalo
Pasados los días de ver los diez mandamientos en la tele hasta la saciedad, volvemos a la rutina, con un estupendo colofón de estos días atareados: un película fantástica. De esas que sales y piensas "joder qué buena: que buen guión, que bien empezada, trabada y cerrada, qué buenas actrices, qué bueno todo". Así que sin mucho más que añadir, os recomiendo encarecidamente que vayais a verla.
No te desconectas ni un minuto, no te aburres, no te pierdes. La peli te guía, te lleva, te hace sentir que sabes lo que va a pasar, pero sin se demasiado obvio. Las actrices: excepcionales.
Lo único: que de 4 que fuimos, sólo nos gustó a 2. Así que con el 50% de apasionada admiración, pues no es seguro que le guste a todos. Espero que a la mayoría de los que me seguís y me comprendeis, os guste mucho y la disfrutéis tanto como yo.
Etiquetas: Veo
Un mundo feliz, Aldoux Huxley, 1931.
Much ado about nothing... Mucho ruido y pocas nueces (que es menos poético que la versión inglesa shakesperiana). Tanto oir hablar de este libro, tanto esperar encontrarlo en edición de bolsillo para poder leerlo que al final, no fue para tanto. A ver no me entendais mal: está chachi y me va a dar para un posting profundo y serio, pero después de los clásicos de Orwell (1984 o la Granja de los animales), es un poco “más de lo mismo”. Cuando tenga un rato os copiaré un cacho de la introducción que da miedo, más que nada pq el autor lo escribió en 1969 refiriéndose a los errores de la novela original en 1931. Estoy de acuerdo con algunas de sus reflexiones de 1969. El salvaje anda un poco mal perfilado como personaje.
La novela: pues lo que de verdad te pone los pelos de punta es la época en que fue escrita y que viéndola casi 80 años más tarde, el tema sea aún más real y puñente que entonces. Mi padre (varias veces nombrado por su sabiduría en este nuestro blog) siempre habla de la receta romana para apaciguar las masas: pan y circo. Parece que los humanos no hemos cambiado tanto; ni en los años 30 ni en los 2000. Sólo que el circo se cambió por internet y la diversión digital. En el 2007 estamos mas cerca de la alienación total y el borrado completo de la individualidad que en 1930. No sé cuánto nos falta, pero los síntomas están ahí y aumentando: pasotismo absoluto versus la política, cero implicación en la comunidad, deseo irrefrenable de escapar de la realidad. No somos felices en el mundo en que vivimos, pero no queremos modificarlos, sólo queremos evadirnos de él. Si el soma existiera, nadie más haría nada, a nadie le importaría nadie. Como en la inglaterra futurista de Huxley: seríamos meros elementos productivos de la sociedad, sin pensar, sin opinar, sin discernir.
Confío en que los grandes directivos de las corporaciones farmacéuticas continuen sin leer libros “rojos y revolucionarios” para que no rescaten la idea de aliarse para construir la droga perfecta y convertirnos a todos en dependientes de ella, para poder dominar el mundo... Dios salve la incultura “rebelde” de los que mandan!!
Etiquetas: Leo
