27 julio, 2006

Madame Bovary, Gustave Flaubert, 1856

Aquí estic, de tornada d'un viatge més al món del clàssics literaris. encantada de la vida. A més em sento feliç perquè per FI m'he decidit a començar a capbussar-me a la gran biblioteca heredada i n'he quedat super-feliç. Impressionant Madame Bovary: quin personatge!! Em fa la sensació (basada en l'absolut desconeixement, per no haber llegit El Hidalgo de la Mancha) que Mdme Bovary és com un Quixot noucentista: d'imaginació intoxicada per novel.les de l'època que deforma la realitat per intentar adaptar-la a la fantasia viscuda en soledat. Aquest xoc entre realitat i fantasia els converteix en éssers que no valoren el que tenen, que viuen entre la vida que els ha tocat i la que desitjarien viure, un dia en una i una dia en l'altra; fins que finalment, guanya la vida de la imaginació i es tornen persones irracionals, que fan mal a tothom qui se'ls acosta i a ells mateixos: el procés de l'autodestrucció.
He d'admetre que no he "apreciat" profundament les descripcions quilomètriques que les he llegit en diagonal i amb molt d'orgull (recordeu els drets dels lectors??) No vam amb mi.
No recomenat per persones que estiguin passant un mal moment sentimental, perquè s'ha de llegit amb calma i fortalesa d'esperit. Perquè en aquestes condicions et pots posar en la posició objectiva de veure QUANTA "basura" ens continuen posant al cap de petits i COM afecta la nostra percepció de l'amor i de les relacions de parella. Un exemple: Mdme Bovary está escribint a un amant del què s'ha cansat, que l'avorreix:

"Tot escrivint, però, s'imaginava un altre home, un fanstama fet amb els records més ardents, amb les lectures més seductores, amb les més fortes cobejances. I acabava esdevenint tan veritable i accessible, que es posava a bategar meravellada sense que, a desgrat de tot, se'l pogués imaginar altrament; talment es perdia, el mateix que una divinitat, en l'abundor de atributs. Vivia en la contrada blaviddolada on abunden les escales de seda penjades als balcons, entre l'alenada de les flors i la claror de la lluna. El sentia aprop seu, vindria i se l'emportaria sencera en una besada. Després tornava a caura aplanada, atuïda, car aquest impulsos d'un amor vague la cansaven molt més que les disbauxes més eixelebrades"

Etiquetas:

posted by La jefa @ jueves, julio 27, 2006